EIVISSA. El contrast més idíl·lic
PATRIMONI
EIVISSA

La història d'Eivissa i Formentera resulta especialment interessant, perquè sovint transcendeix els límits de les pròpies illes i és susceptible de ser connectada amb fets importants de la història universal. A voltes, en canvi, presenta una originalitat que la converteixen en un cas únic. Aquesta història ens ha deixat uns testimonis que han de ser valorats en relació als períodes que expliquen i, en aquest sentit, resulta imprescindible relacionar sempre el patrimoni amb la història, perquè l'espectacularitat rau en la conjunció dels fets i les realitzacions. Des d'aquesta perspectiva contemplativa pot dir-se que el de les Pitiüses és un passat monumental.

Les primeres restes arquitectòniques són les del sepulcre megalític de Ca na Costa a Formentera, datable al voltant del 2000 aC. Es tracta d'un enterrament de planta circular amb un corredor d'entrada a la cambra funerària, envoltada per tres anells. Fou descobert l'any 1974, i fins llavors es pensava que no hi havia restes prehistòriques a les Pitiüses.

La colonització fenícia d'Eivissa se situa al voltant del s. VIII aC, i es troba documentada al poblat fenici de sa Caleta (municipi de Sant Josep de sa Talaia),  ubicat en una petita península entre la platja des Codolar i el Puig Jondal, a la costa sud de l'illa. L'origen d'aquest establiment es remunta al segle VIII aC, i en els seus inicis seria una base provisional per a intercanvis comercials amb les costes de l'E i el NE peninsular. Però a partir del segle VII aC es convertí en un poblat que tendria fins a 500 habitants i una extensió de 5 hectàrees, i seria un enclavament fonamental en les llargues rutes comercials de la Mediterrània. A principi del segle VI aC l'assentament fou abandonat, i molt probablement els seus habitants es traslladaren a la badia d'Eivissa, fet que suposaria la fundació de l'actual ciutat d'Eivissa.

A partir del segle VI aC Eivissa s'integrà dins l'àrea d'influència de Cartago, la qual cosa suposà l'arribada de població originària de la zona de la Mediterrània central. Bona part del material arqueològic corresponent a aquesta època -que presenta major interès artístic- prové de jaciments relacionats amb el món religiós. Cal destacar les figuretes de terracota del santuari de l'Illa Plana (s. VI-V aC), considerades exvots i que s'allunyen de concepcions realistes, tot presentant un estil força conceptual. També són dignes d'esment els centenars de figuretes acampanades, realitzades amb motlle, procedents del santuari des Culleram a Sant Vicent de sa Cala, dedicat a la deessa Tànit, i que representen aquesta divinitat.

A la ciutat d'Eivissa es troba el jaciment arqueològic més rellevant de l'època púnica: la necròpolis del Puig des Molins. La part protegida engloba uns 40.000 m2 de superfície, però no es correspon amb l'extensió que a l'època púnica presentava la necròpolis, que en bona part es troba destruïda sota els edificis dels carrers que l'envolten. Aquesta necròpolis és el cementeri de la que fou la ciutat púnica d'Eivissa, i una excel·lent mostra de la seva importància. El cementeri fou utilitzat des de la segona meitat del segle VII aC fins a un moment indeterminat de l'època imperial romana.
Les tombes dels primers fenicis instal·lats a Eivissa eren estructures molt elementals. El ritu funerari era el de la incineració del cadàver, i les cendres es dipositaven en una gerra o en un recipient similar, i s'instal·laven en una fossa tallada artificialment a la roca. A voltes, les cendres també podien ser dipositades directament en un buit natural de la roca. Els aixovars funeraris (objectes que es dipositaven amb el mort) estaven formats per ampolletes de perfum, llànties i objectes personals.

A partir del segle VI apareix al Puig des Molins un nou sistema de tombes que s'anomena hipogeu, i que configura la fase més rellevant de la necròpolis. Els hipogeus són cambres sepulcrals subterrànies tallades a la roca calcària, i s'hi accedia per una entrada en forma de pou. Els pous d'entrada sempre tenen una planta rectangular més o menys allargada (1 a 3 m de longitud i 0,60 a 1 m d'amplària). La fondària oscil·la entre els 2 i 3 m, però també n'hi ha amb una fondària superior al 6,50 m. Hom calcula que poden existir unes 3.000 tombes -només 340 visibles a l'exterior. 

La cambra sepulcral constitueix un espai tallat lateralment al fons del pou. La planta de les sales varia, i pot ser rectangular i trapezoïdal. Moltes d'aquestes cambres foren ampliades per realitzar-hi nous enterraments, i també existeixen dobles cambres, és a dir: a partir de la primera se n'excavava una altra. Els morts eren col·locats a l'interior de sarcòfags de marès dins d'un taüt, però també a voltes directament en el sòl rocós, embolicats amb panys de teixit.

Un altre tipus de tomba són les denominades fosses, que consisteixen en talls rectangulars a la roca calcària de mesures no superiors a les d'un cadàver humà. També hi ha enterraments en àmfores molt grans.

Les tombes dels segles VI-V aC presenten els aixovars funeraris amb més objectes, i que poden classificar-se en tres categories: una vaixella de caràcter domèstic, objectes de caràcter votiu -figures de terracota que representen divinitats, màscares, navalles d'afaitar, ous d'estruç- i, finalment, objectes personals com ara joies o amulets.

L'any 74 dC, la ciutat d'Eivissa es convertí en municipium llatí, i a partir d'aquell moment pot parlar-se d'una completa romanització en tots els àmbits de la cultura eivissenca. D'aquest període és visible el jaciment de ses Païsses de Cala d'Hort; de totes les fases d'ocupació com a hàbitat, la que avui és visible mostra una explotació agrària de l'època romana amb una espectacular cisterna doble absidal, referida amb el característic opus signinun romà.

Pel que fa a l'època musulmana, cal destacar les restes de la triple murada àrab que estructurava el Puig de Vila en tres ravals, i de la qual encara en queden algunes restes. El Llibre dels Feyts de Jaume I, en el capítol que relata la conquesta catalana d'Eivissa del 8 d'agost de 1235, dóna testimoni de l'existència d'aquest mur defensiu. També pertanyen a aquest període diferents làpides sepulcrals i abundant ceràmica, tant del característic tipus vidriat com de la més comú.

De l'època medieval destaca l'inici de la construcció de la catedral d'Eivissa. Els orígens d'aquest temple (l'actual edifici és resultat de diverses fases) cal cercar-los poc després de la conquesta catalana de 1235. Els conqueridors cristians de les Pitiüses havien acordat que un cop acabada la conquesta s'erigiria una església dedicada a Santa Maria. De la fase gòtica en queden el testimoni de l'absis, les cinc capelles que l'envolten i la torre. Destaquen dues taules gòtiques de sant Antoni i santa Tecla, de Francesc Comes, i una custòdia de Francesc Martí. L'any 1712 tengué lloc una reforma que li donà l'actual fesomia. El 1782 per una butlla del Papa Pius VI a Eivissa es crea el bisbat, i l'església passà a ser la Catedral d'Eivissa.

D'aquesta època són les esglésies de Sant Jordi de ses Salines, Santa Eulàlia del Riu, Sant Antoni de Portmany, Sant Miquel de Balansat i de Jesús, clars exemples d'una arquitectura tradicional que no participa dels estils històrics i que està preocupada per les qüestions defensives.

A l'Època moderna es construeixen les muralles renaixentistes, atès el clima d'inseguretat que regnava a la Mediterrània, segons un projecte inicial de l'enginyer Gianbattista Calvi. L'inici de les obres té lloc el 1555. El projecte de Calvi fou posteriorment reformat i ampliat en el seu perímetre pel també italià Jacobo Paleazzo "el Fratín". L'any 1585 s'inaugurà la Porta del Mar, tot i que les obres no estaven finalitzades. A mitjan segle XVI, els continus atacs turcs donaren lloc a l'aixecament de les torres de defensa de ses Portes -en un dels extrems de la Platja de ses Salines- i la del Carregador de la Sal -al final de la Platja d'en Bossa. La resta de torres costaneres foren construïdes al segle XVIII.

A l'església de Jesús hi ha un retaule datable al voltant del segle XVI atribuït al taller de Roderic Osona, presidit per la Mare de Déu de la Llet, envoltada de dues fileres de sants. La predel·la representa escenes de la vida de la Mare de Déu. També d'aquesta època destaquen algunes cases de Dalt Vila, com ara can Balansat o can Llaudis.

Amb l'arribada a Eivissa, l'any 1784, del bisbe Abad y Lasierra són erigides noves parròquies que s'integren en el conjunt de les que havien estat construïdes anteriorment, tot i que no presenten el caràcter defensiu dels temples primigenis. Es tracta de les parròquies de Sant Rafel de sa Creu, Santa Agnès de Corona, Sant Mateu d'Aubarca, Sant Carles de Peralta, Sant Llorenç de Balàfia, Santa Gertrudis de Fruitera i Sant Agustí des Vedrà.

A final del segle XIX, i fins als anys trenta del XX, s'introduí un estil arquitectònic d'inspiració colonial: el teatre Pereira i l'hotel Montesol (inaugurat com a Gran Hotel) en són alguns exemples.

La dècada dels anys trenta és també l'inici d'una contemporaneïtat, ja que durant a aquella època arribaren a l'illa artistes estrangers vinculats a l'art d'avantguarda, sobretot provinents de l'àmbit germànic, i hi realitzaren obres enquadrables dins del corrent funcionalista, com el balneari de Talamanaca, d'Erwin Broner.

També durant aquesta dècada l'arquitectura rural tradicional impressionarà als arquitectes catalans del GATCPAC, com ara Josep Lluís Sert, que dedicaren diversos articles i estudis a una arquitectura que definiren "sense estil ni arquitecte", i que era per a ells el paradigma del que havia de ser una arquitectura adaptada a l'entorn i a les necessitats.

El 1999 la UNESCO declarà Eivissa Patrimoni de la Humanitat, reconeixent així la transcendència dels valors culturals i naturals que han caracteritzat l'illa durant segles.



PATRIMONI A LES ILLES BALEARS · Agència de Turisme de les Illes Balears (ATB), Conselleria de Turisme i Esports · Illes Balears Institut d'Estudis Balearics Illes Balears