FORMENTERA. Paisatge pur i blau intens
HISTòRIA
FORMENTERA
La història de Formentera està poblada d'interrogants, tot i que també d'algunes evidències revelades per nombrosos jaciments. Se sap que estigué poblada des d'antic, entre el 2000 i el 1600 aC. Els fenicis, que farien seva Eivissa, no hi deixaren massa rastre, però la mantingueren en explotació. Després vingueren els romans, amb petajdes tan misterioses com el castellum de Can Blai. Segueixen uns segles foscos, fins l'arribada de berébers i potser d'àrabs a l'illa. La Conquesta del segle XIII la dividí en quartons, per quedar després despoblada fins el XVIII. Llavors s'hi edifiquen esglésies i torres de defensa per protegir Formentera de les cruentes incursions turques. La pobresa alentà a finals del XIX i sobretot al segle XX l'emigració a Amèrica Llatina. I la Guerra Civil i el franquisme hi deixaren rastres tan macabres com un camp de concentració. En els anys 60 el turisme de masses obrí un nou horitzó econòmic a l'illa, que avui combina aquest motor amb la protecció de la natura, el seu patrimoni més important.

Prehistòria

Les troballes més antigues que permeten parlar de presència humana a Formentera procedeixen de la Cova des Fum, i els materials més antics pertanyen a l’eneolític (c. 2000 – 1600 aC). Però el jaciment més important és el sepulcre megalític de Ca na Costa. Ubicat entre l'Estany Pudent i la població d'Es Pujols, s'assenta sobre la roca i presenta una planta gairebé circular, on poden distingir-se la cambra funerària —al centre, amb el corredor d'entrada— i tres anells que la circumden. Probablement fou utilitzat entre el 2000 i el 1600 aC. Hi foren enterrats sis homes (de 35 a 55 anys) i dues dones (de 20 a 35 anys).

Pel que fa a l’edat del Bronze (c. 1600 – 1000 aC), les excavacions al Cap de Barbaria permeten parlar de vint-i-un jaciments, el que fa suposar que en aquesta zona es trobava la major part del poblament de l’illa. Del Bronze Final (1000 - 750 aC) s’han trobat destrals datables entre 1000 – 750 aC a la Savina i a can Marià Gallet. Es tracta d’objectes comuns a la Mediterrània occidental, la qual cosa permet parlar de comerç marítim.
 

Època fenicio-púnica

No se sap què passà amb la població de Formentera a partir de l’establiment dels fenicis a Eivissa, en la segona meitat del segle VII aC, però si no quedà deshabitada certament hi hauria poca població.

Les primeres fonts que parlen de l'illa són atribuïbles a Agatemer, geògraf grec del segle III-II aC, que diu: “… A la mar ibèrica hi ha illes: Pitiüsa, la més gran  i habitada, té una grandària de tres-cents estadis i la més petita en té cent”. Aquesta afirmació fa pensar que Formentera podria haver estat deshabitada. Estudis arqueològics de final del segle passat permeten parlar d’almenys vuit jaciments datables a final del IV i principi del III aC. Des d’aleshores i durant la resta de l’Antiguitat, Formentera quedà integrada en el territori d’explotació de la ciutat d’Eivissa.

Un cas curiós i pendent d’estudi és l’ocupació de l’illot de s’Espalmador entre els segles III-I aC, però la manca d'excavacions no permet explicar-ne el sentit.
 

Època romana

Fins a dinou jaciments són datables en aquest període. Un d’ells és una necròpolis a es Bou Cremat, prop de Migjorn, i que confirma un poblament que viu i mor a l’illa.

L’escriptor romà Plini el Vell parla de les illes Pitiüses, anomenades així pels grecs a causa de la quantitat de pins, i afegeix: “Ara ambdues s’anomenen Ebusus, amb una ciutat federada, separades per un estret freu”.

La integració definitiva en l’Imperi Romà tengué lloc amb l’aplicació del decret de l’emperador Vespasià, l’any 74 dC, quan Eivissa i Formentera s'integren en la província Tarraconensis. L’any 297 dC, Formentera s’integra en la província Cartaginense, i d’aquesta època podria ser (la datació és controvertida) el castellum de Can Blai, ubicat a l’istme que uneix la Mola amb la resta de l’illa, i un dels jaciments més singulars.

En època de Teodosi, en el segle IV dC, les Illes Balears integren per primera vegada una mateixa unitat político-administrativa, la província Baleàrica.

L’antiguitat tardana i l’època andalusina

L’any 455 dC els vàndals conquereixen les Balears, que passen a formar part del regne vandàlic del nord d’Àfrica, i el 535 dC l’emperador Justinià les integra a l’imperi bizantí. A Formentera hi ha tretze jaciments identificats dels segles VI i VII.

Dels segles VIII i IX no hi ha massa informació; és una època marcada per l’arribada de l’Islam al nord d’Àfrica, que pot fer pensar en la fugida de població cap a les illes. Un text del segle IX parla d’una incursió normanda l’any 859 al nord d’Àfrica, i menciona que després els normands es dirigiren cap a Mallorca, Formentera i Menorca.

L’any 902, Formentera i la resta d’illes passen a formar part de les Illes Orientals d'al-Andalus. Això suposà l’establiment a Formentera de grups clànics de berébers i potser d’àrabs. L’andalusina fou per a l’illa una època àlgida. La zona de La Mola presenta més concentració de restes, i s'hi ha trobat làpides funeràries.

Època medieval

Després de la conquesta d’Eivissa el 8 d’agost de 1235 per part de la Corona d’Aragó durant el regnat de Jaume I, l’illa quedà dividida en quatre quartons: La Mola i es Carnatge foren per a Guillem de Montgrí, es Cap per a Pere de Portugal, i Porto-salè per a Nunó Sanç. Pel que fa a les salines, el repartiment es va fer en tres parts, però en 1261 i 1267 els cosenyors es reserven la jurisdicció dels estanys, tot i que donant-ne l’explotació al poble pitiús, a canvi d’eximir-los de l’obligació de defensar-lo.

El 1246, Guillem de Montgrí infeudà els seus quartons a Berenguer Renard i li confià la repoblació de l’illa. El document atorgà a Renard un batlle propi i el dret de pescar a la mar i a l’estany. Els pobladors podrien sortir de l’illa, vendre, alienar o empenyorar les seves propietats als habitants d’Eivissa. Tant Renard com els pobladors podrien treure sal dels estanys, però no vendre-la sense llicència de Montgrí.

El poblament existent durant el segle XIII no tingué continuïtat, i a mitjan segle XIV Formentera quedà despoblada, fet que portà a Pere el Cerimoniós, i posteriorment al rei Martí l’Humà, a intentar repoblar-la, però sense èxit. A final del segle XV o durant el XVI, Formentera passà a regir-se per la jurisdicció comuna i perdé la seva personalitat jurídica.

Època moderna

Durant els segles XVI i XVII, l'illa estigué en el punt de mira de l’ofensiva turca i barbaresca a la Mediterrània occidental. El precari sistema defensiu de l'illa (dues talaies i una torre) no evità, fins i tot, que s'hi establissin corsaris.

La inseguretat a la Mediterrània obligà a Carles I a construir unes noves muralles per a la ciutat d’Eivissa, sota la direcció de l’enginyer Gianbattista Calvi, qui redactà un informe on assenyalava la conveniència de construir una torre a s’Espalmador, que no arribà a fer-se.

En 1695 Carles II concedí a l’eivissenc Marc Ferrer mitja llegua quadrada de bosc a Formentera. El 1699, de nou li atorgava les terres de La Mola i es Carnatge, i també donava al seu gendre Antoni Blanc un quart de llegua al Clot des Magraner. Així que bona part de Formentera quedava en mans de Marc Ferrer o de la seva família, i els censos i delmes que s’haurien de pagar al rei es repartirien després entre els cosenyors de l’illa.

En un principi els nous propietaris no s’hi establiren, ja que el 1712 es fa constar l’obligatorietat d’erigir-hi cases. El repoblament té lloc durant i després de la Guerra de Successió, amb el triomf del bàndol borbònic i les imposicions de la Corona, com ara l'apropiació de les Salines o la desaparició de la Universitat.

A partir de l'establiment dels nous habitants, s'hagué de construir l'església de Sant Francesc Xavier. Les obres s'iniciaren en 1726. El temple presenta un aspecte fortificat, per servir de refugi en cas de perill. Fou l'únic lloc de refugi fins l'any 1749, i comptà amb canons que després es destinaren a dues torres.

El segle XVIII fou el de la Il·lustració, i pel Pla de Millores s'incrementà el conreu de la vinya i es plantaren figueres i garrovers. A finals de segle, Formentera ja tenia uns 1.200 habitants, i el seu poblament estava consolidat.

Època contemporània

Tot i que les Balears restaren al marge de l'ocupació de les tropes napoleòniques, sofriren les conseqüències del conflicte bèl·lic: el 1812 se suprimiren a les Pitiüses les institucions il·lustrades. A Eivissa fou proclamada la nova Constitució liberal, i s'establiren els primers ajuntaments. Formentera quedà lligada al consistori de la ciutat d'Eivissa, però el 1814 es determinà la creació d'un ajuntament propi —mesura sense efecte aquell mateix any, quan Ferran VII restablí la monarquia absoluta.

El 1820, la revolució liberal restablí la Constitució de Cadis, i l'agost de 1822 es determinà la creació d'ajuntaments, entre els quals Sant Francesc Xavier, a Formentera. Poc després fou restablerta la monarquia absoluta i quedaren abolides les reformes.

Ja sota el regnat d'Isabel II, una nova reestructuració establia a les Pitiüses sis termes municipals, un dels quals Formentera. Però el nou ajuntament havia de fer front a les nombroses carències de l'illa —agricultura precària, desforestació, mal estat de les salines, comerç escàs i cap escola al territori, entre d'altres dificultats. No era fàcil la vida a Formentera, i així ho recollí durant la seva visita l'Arxiduc Lluís Salvador el 1867. Davant tantes dificultats, el govern de l'Estat determinà la supressió de l'Ajuntament, i l'illa fou agregada al terme municipal de la ciutat d'Eivissa.

El 1873 Antoni Marroig adquirí les salines de Formentera, i també una finca a la part nord-occidental de l'illa per al conreu de vinya. Les condicions de vida semblaven tendir a la millora, i s'obriren escoles. Així que en 1888 es restablí el terme municipal de Formentera, i el nou Ajuntament es constituí un any després.

El 1897, la companyia que explotava les salines d'Eivissa adquirí també les de Formentera, i l'empresa es convertí en la Salinera Española; aquests canvis propiciaren la modernització de l'explotació de sal, i permeteren que molts pagesos accedissin a una renda en metàl·lic.

Però les limitacions econòmiques i el creixement de la població generaren una emigració, sobretot cap a Amèrica Llatina i en les primeres dècades del segle XX. Els emigrants sovint retornaren a Formentera. Podem dir que l'emigració millorà el nivell de vida permeté l'entrada de noves idees, com ara l'anarquisme. Per desgràcia, la Guerra Civil i la dictadura franquista esguerraren aquest procés. El 1940 les autoritats franquistes instal·laren, prop de la Savina, un camp de concentració que arribà a acollir més de mil presos, i que es tancà a final de 1942. L'any 2002 fou declarat Bé d'Interès Cultural.

En el darrer terç del segle XX arribà el turisme de masses, que suposà la progressiva desaparició de la Formentera tradicional. El nou model econòmic incrementà la pressió sobre el territori i uns recursos limitats. A principi del segle XXI es constatava la necessitat de fer compatible l'explotació turística racional amb la conservació eficient de la natura.


PATRIMONI A LES ILLES BALEARS · Agència de Turisme de les Illes Balears (ATB), Conselleria de Turisme i Esports · Illes Balears Institut d'Estudis Balearics Illes Balears