EIVISSA. El contrast més idíl·lic
HISTòRIA
EIVISSA

La Prehistòria i l'Antiguitat

No existeix massa informació sobre els primers pobladors d'Eivissa i Formentera. Les primeres troballes que permeten parlar de presència humana provenen del jaciment de s'Avenc des Pouàs (Santa Agnès de Corona), on restes de fauna domèstica introduïda per l'home proporcionen una cronologia aproximada de 4500 anys aC.

Al voltant del 1900 aC, les Illes Pitiüses coneixen un nou corrent de poblament d'incerta procedència que ha deixat testimonis arqueològics situables a la cultura megalítica, entre els que destaca el sepulcre de Ca Na Costa, a Formentera. A Eivissa la presència d'aquesta cultura es troba documentada, però l'estat de conservació dels jaciments no és massa bo. També es detecta una ocupació a coves. La pràctica manca de testimonis fa que del període comprés entre el 1000 aC i el 800 aC sigui de difícil interpretació.

Durant molt de temps, la historiografia havia donat com a certa la data de l'any 654 aC com any de la fundació de la ciutat d'Eivissa per part dels cartaginesos, a partir d'un text de l'escriptor romà Diodor de Sicília (traducció d'un del grec de Timeu de Tauromenion). Però descobertes arqueològiques de fa uns vint anys permeten parlar d'una presència de fenicis procedents de la zona de l'Estret de Gibraltar. A principi del segle VII aC, a la zona de sa Caleta hi fundaren un enclavament format per un conjunt d'edificis. Després d'un període de cinquanta anys es traslladarien a la badia d'Eivissa, al mateix lloc que sempre ha ocupat la ciutat, fet que dificulta trobar-hi vestigis de l'època.

A partir del segle VI aC comença a detectar-se una presència de materials arqueològics de la zona de Cartago que situaria Eivissa en l'esfera de la important ciutat púnica.

La presència fenício-púnica ha deixat testimonis que han permès descriure una història que des dels primers anys del segle XX compta amb una important tradició. Però el jaciment que més interès ha suscitat és la necròpolis del Puig des Molins, on el sistema d'enterrament majoritari és l'hipogeu: cambra subterrània excavada a la roca a la que s'hi accedeix per un pou en vertical; juntament amb el difunt inhumat, s'hi dipositaven diversos objectes que formaven l'aixovar funerari. Es calcula que hi ha entre tres mil i quatre mil hipogeus.

Tenim testimonis del fet que Eivissa tingué un paper important durant la segona guerra púnica: fou atacada pels romans i ajudà als cartaginesos. Tot fa pensar que després del triomf romà, l'any 146 aC, Eivissa seria territori romà, però ni en aquesta data ni durant la conquesta de les Balears, Eivissa s'integra en el món romà. És més, l'escriptor romà Plini la cita com una ciutat confederada amb Roma, la qual cosa presenta problemes d'interpretació per esbrinar què passà entre Eivissa i Roma. El que queda clar és que l'any 74 dC l'emperador Vespasià la converteix en municipi flavi ebusità, el que permet parlar d'un procés imparable cap a la total romanització, de la que donen testimoni jaciments com ses Païsses de Cala d'Hort i l'aqüeducte de s'Argamassa, així com diferents làpides, escultures, etc., que parlen d'una societat organitzada en clau romana.

Del període comprés entre el 455 i el 534 dC, de domini vàndal d'Eivissa, i del 534 fins al 902, de domini bizantí, no existeix massa informació. Tot i que jaciments com el de Cala d'Hort demostren una ocupació i s'han trobat vestigis arqueològics -com una necròpolis bizantina a la zona de sa Blancadona-, la informació és escassa.

L'època musulmana

El 902, les illes Pitiüses inicien el període de presència musulmana que arriba fins el 1235, data de la conquesta catalana. Són poc més de dos-cents anys en què les lluites dins del propi món sarraí provoquen que els centres de dependència política canviïn: primer Còrdova, després Dénia; seguidament, el període d'independència juntament amb Mallorca i Menorca, per acabar amb dues invasions protagonitzades per importants sectes del món islàmic: els almoràvits i els almohades.

D'aquesta època han quedat vestigis d'una triple muralla a Dalt Vila que aïllava cadascun dels tres ravals, i de la qual en dóna testimoni el capítol 126 del Llibre dels Feyts, on es relata la conquesta d'Eivissa pels catalans.

Les fonts catalanes també informen de la divisió territorial de l'Eivissa musulmana. En el Memoriale divisionis (document utilitzat per al repartiment del territori conquerit als sarraïns) l'illa d'Eivissa té cinc districtes: Alhaueth, Algarb, Benizamid, Portumany i Xarch. Aquesta divisió serà l'origen dels posteriors quartons.

Les activitats agràries es varen veure incrementades per les tècniques de reguiu al servei de la correcta utilització dels recursos hídrics. A les zones  humides properes a la ciutat hi havia les feixes (encara avui visibles), que consistien en un sistema de canals perpendiculars oberts a antigues zones de prats que permeten que les parcel·les -envoltades per les sèquies o canals- siguin regades per capil·laritat. L'entrada a les feixes era emmarcada per un portal en forma d'arc.

La Corona d'Aragó

Les Illes Pitiüses foren conquerides el 8 d'agost de 1235 per l'Arquebisbe de Tarragona, Guillem de Montgrí, i dos nobles familiars de Jaume I, Pere de Portugal i Nunó Sanç. El repartiment es va fer proporcionalment als homes i mitjans aportats pels feudals, de manera que 2/3 parts foren per a Guillem de Montgrí i 1/3 part per a cadascun dels altres dos nobles.

En poc temps, els cosenyors de les Pitiüses passaren a ser, després de la mort de Guillem de Montgrí, el Capítol de la catedral de Tarragona, l'arquebisbat de la catedral de Tarragona i l'infant Jaume de Mallorca. Això suposà una absència a l'illa dels propietaris de la terra, i que no s'hi establissin nobles. Aquesta circumstància, juntament amb les donacions de les Salines al poble (tant per al propi consum com per al finançament de la Universitat), i els especials avantatges de les Cartes de Franquesa per als habitants de les illes, configurà una situació excepcional en el panorama del feudalisme de l'època, i tengué unes implicacions sociològiques que atorgaren a les Pitiüses una identitat molt específica.

La dinastia dels Àustries

Amb l'entrada de l'Edat Moderna, una nova dinastia regnarà amb una concepció cada vegada més absolutista del poder. A més, al llarg del segle  XVI caldrà afegir-hi el problema dels atacs turcs a la Mediterrània. Ambdues qüestions tendran repercussions en el cas d'Eivissa.

Pel que fa al primer punt, seran nomenats governadors per part del monarca, i assessors que substituiran als prohoms (que eren tres a les causes civils i sis a les criminals).

El tema de la inseguretat a la Mediterrània obligà a l'aixecament de noves muralles, dissenyades per l'enginyer italià Joan Baptista Calvi i, després de la mort d'aquest, finalitzades per l'arquitecte Jacobo Paleazzo. L'any 1585 s'inaugura la portalada de l'entrada. El nou sistema defensiu donà a la ciutat antiga l'aspecte que encara conserva avui. També llavors s'inicia la construcció de torres de defensa costaneres.

A finals del segle XVII comença a generar-se conflictivitat social, perquè els pobladors del camp demanen una major representativitat i control sobre les despeses de la Universitat. Aquestes peticions arribaren al monarca, però no hi ha proves que fossin acceptades.
 

El segle XVIII

Aquest segle ve marcat de manera decisiva pel triomf de Felip V i la instauració de la monarquia borbònica, que tengué com a efecte immediat -a més de l'aplicació dels Decrets de Nova Planta-, l'apropiació de les Salines per part de la Corona per "dret de conquesta". L'actitud de les noves autoritats dóna lloc a conspiracions antiborbòniques que, fins i tot, pretengueren que l'illa fos presa pels anglesos.

La Il·lustració a Eivissa arribà amb un governador, el comte de Croix, que intentà dur a terme una sèrie de millores consistents a fer arribar aigua potable a la Vila i la creació d'un Estudi General al convent dels Jesuïtes. Al camp, fomentà la posada en reguiu de noves terres, i incentivà el conreu massiu de l'ametller, tot utilitzant mesures coercitives.

Un altre il·lustrat serà el primer bisbe de l'illa, Manuel Abad y Lasierra (una butlla del Papa Pius VI de l'any 1782 creà el bisbat d'Eivissa), qui intentà dissenyar un pla per acabar amb la dispersió de la població al camp mitjançant la creació de noves esglésies que es convertissin en futurs nuclis urbans. L'actuació del bisbe comportà la creació de noves parròquies, però que no es convertirem en veritables pobles fins a les acaballes del segle passat.

A finals del XVIII,  l'assessor de la Cúria de Governació, Miquel Gaietà Soler, durà a terme l'anomenat Pla de Millores, consistent a l'ensenyament d'oficis i d'altres actuacions a la ciutat i al camp amb l'objectiu de portar el progrés, del qual n'estaven convençuts els il·lustrats. Una de les iniciatives de l'assessor pot sorprendre: la creació d'una fonda per tal que els viatgers poguessin allotjar-se.

El segle XIX

Els primers anys del segle XIX són a Eivissa de conflictivitat social pels nous impostos estatals. L'any 1806, pagesos armats protagonitzaren un aixecament i arribaren a la ciutat amb la intenció que se'ls eximís dels corresponents pagaments. Els responsables foren durament represaliats.

Una vegada proclamada la Constitució de Cadis, el mes de novembre s'escollí el primer Ajuntament constitucional d'Eivissa. Al camp només pogué crear-se el de Sant Joan de Labritja, perquè era l'únic que arribava als mil habitants.
El regnat d' Isabel II no va suposar la pacificació de la vida política, i l'any 1835 tengué lloc un aixecament carlí. La desamortització afectà relativament poc a les Pitiüses, perquè les finques que eren propietat directa de l'església o d'ordres religioses eren poques. L'any 1871, l'Estat va vendre les Salines d'Eivissa en subhasta pública.

A mitjan segle, les Pitiüses passen a tenir l'estructura municipal de l'actualitat, amb sis municipis: Eivissa, Sant Antoni de Portmany, Sant Joan de Labritja, Sant Josep de sa Talaia, Santa Eulàlia del Riu i, a Formentera, Sant Francesc Xavier.

L'any 1846 apareix la primera mostra de premsa, El Ebusitano. A partir de la meitat de segle la vida política es limità a una lluita entre diferents grups de caràcter eminentment conservador, exceptuant el Sexenni revolucionari.

La proclamació de la I República, el 1873, fou rebuda amb un entusiasme que aviat s'esvaí amb el cop d'Estat de 1874. La proclamació d'Alfons XII com a rei suposà la dimissió d'alguns regidors d'idees progressistes.

Els canvis en l'àmbit polític no són comparables als de l'àmbit econòmic, tot i que es produeix un augment demogràfic important: de 15.000 habitants, a finals del segle XVIII, es passa a uns 24.000 l'any 1857. La població s'estancà fins el 1900 per mor de l'emigració a Amèrica. El creixement demogràfic comportà el creixement de la ciutat d'Eivissa, i això suposà haver d'enderrocar s'Estacades, murs de contenció que impedien el creixement de la ciutat més enllà del barri de La Marina.

La industrialització afectarà poc a Eivissa, i les dues indústries més importants continuaran essent la salinera i la construcció de vaixells.

En aquest segle comença a superar-se la incomunicació que havien patit les illes. El telègraf amb València i Mallorca començà a funcionar el 1860, i vuit anys abans ja s'havia posat en servei una línia regular de correu entre Eivissa i Palma de Mallorca. El 1886 n'entrà en funcionament una altra amb Barcelona. També aquest segle és el de la presència dels primers viatgers, que donen testimoni de la vida a l'illa en els seus llibres. De tots ells cal destacar a l'Arxiduc Lluís Salvador.

El segle XX

Les primeres dècades del segle XX, en l'àmbit polític, estigueren sota el signe del caciquisme. A Eivissa, des de la proclamació del rei Alfons XII fins a la dictadura de Primo de Rivera, sempre guanyaren les eleccions els partits dinàstics, liberals o conservadors. La instauració de la dictadura implicà, però, una certa modernització, així com la consolidació d'un reduït moviment d'oposició republicà i obrerista durant els anys vint, que culminaria en la formació del Comitè d'Aliança Republicana d'Eivissa, el 1930.

Quan el 1931 es proclamà la República, els conservadors eren la força política hegemònica, i guanyaren les convocatòries electorals del període republicà.

Els primers anys de la dècada dels trenta, Eivissa acull intel·lectuals procedents del món germànic que fugen del nazisme, com ara Walter Benjamin o Raoul Hausmann. El 1933 s'inauguren els primers hotels de l'illa i es crea el Foment del Turisme.

El 19 de juliol de 1936, els comandaments militars se sumen al cop d'Estat del general Franco, i s'engega una repressió contra els republicans i esquerrans. El 8 d'agost, tropes republicanes provinents de Barcelona i València reinstauren l'ordre republicà. Els nous ajuntaments foren regits per comissions gestores del Front Popular. Representants de diverses tendències del bàndol republicà integraren el Comitè de Milícies, que assolí el poder en l'àmbit pitiús. Durant aquest període es produïren execucions de sacerdots i assalts a les esglésies. El dia  13 de setembre, tres avions feixistes bombardejaren la ciutat i causaren uns quaranta morts. La mateixa nit, un grup de milicians matà noranta- tres  homes, empresonats al castell, entre polítics, militars, sacerdots i d'altres persones vinculades a la dreta. A partir d'aquesta mateixa nit es produeix la sortida de les tropes republicanes i la fugida de famílies cap a la Península i el nord d'Àfrica.

El dia 20 de setembre arribaren al port de Vila les tropes nacionals, i s'inicià l'ocupació franquista d'Eivissa, que comportà una terrible repressió que, a mitjan octubre, fou duta a terme pel Jutjat Militar d'Instrucció que s'instal·là al Gran Hotel (actualment Hotel Montesol). Entre els anys 1939 i 1942, a Formentera funcionarà un camp de concentració.

La construcció de l'aeroport d'Eivissa el 1958 suposarà el principi d'un canvi radical amb significatives repercussions de tota índole i, sobretot, el pas a una economia eminentment terciaritzada pel fenomen turístic. La població eivissenca, a causa de la nombrosa arribada de persones procedents de la Península atretes per les expectatives de treball, experimenta un augment que entre 1960 i 1975 és del 42%.

A les acaballes de la Dictadura s'organitzen iniciatives antifranquistes com la Junta Democràtica, la creació de la cooperativa agrícola "Es nostro Camp" o l'aparició dels primers nuclis del sindicat Comissions Obreres. La transició cap a un règim de llibertats garantit per la Constitució Espanyola de 1978 culminarà amb la creació del Consell Insular el 1979 i l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia el 1983.


PATRIMONI A LES ILLES BALEARS · Agència de Turisme de les Illes Balears (ATB), Conselleria de Turisme i Esports · Illes Balears Institut d'Estudis Balearics Illes Balears