MENORCA. L’illa on el temps s’atura
HISTòRIA
MENORCA

La prehistòria i l'antiguitat

La colonització humana de Menorca, sense descartar la presència ocasional anterior de petits grups, no tingué lloc fins a final del III mil·lenni aC. A partir d'aquest moment es desenvolupa el complex cultural anomenat Pretalaiòtic, corresponent al Neolític final i el Bronze inicial i mitjà. El Pretalaiòtic es caracteritza per les construccions megalítiques (dòlmens, navetes d'habitació, etc.) i la pràctica de la ramaderia i d'una agricultura primitiva.

Les societats pretalaiòtiques anirien evolucionant fins a la cultura del Talaiòtic, que abasta el primer mil·lenni aC, encara que amb dos períodes ben diferenciats. El primer període arribaria fins als segles VIII-VII aC, i es caracteritza per la construcció de monuments turriformes, anomenats genèricament talaiots. També aparegueren els poblats, alguns emmurallats, que concentren monuments ciclopis de tipologia diversa (taules, sales hipòstiles, etc.), i alguns assolirien un gran desenvolupament (Trepucó, Torre d'en Galmés, Son Catlar).

Sembla que la societat talaiòtica passaria per una greu crisi coincidint amb la introducció de la metal·lúrgia del ferro (segle VIII aC), que es traduiria en canvis profunds i conflictes interns. A partir del segle VI, la cultura indígena es veuria fortament influïda per l'exterior, sobretot pels púnics des de la seva base eivissenca. Els menorquins, com els mallorquins, s'enrolaren com a mercenaris als exèrcits de Cartago i participaren en algunes de les grans guerres de l'antiguitat (guerres grecopúniques de Sicília i guerres púniques contra Roma).

Menorca i Mallorca foren conquistades pel cònsol Quint Cecili Metel i unides a la província d'Hispània Citerior (123-121 aC). Els romans crearen assentaments militars a Sanicera (Sanitja), Mago (Maó) i Iamo (Ciutadella), que amb el temps esdevindrien nuclis urbans. Mago i Iamo anirien guanyant importància i es convertirien en municipis de dret llatí en temps de Vespasià (74 dC). La romanització avançà sobretot en aquestes petites poblacions, però fou més parcial a l'interior de l'illa, on durant segles perduraren moltes de les característiques de l'antiga cultura indígena. Menorca va ser durant aquesta època lloc de pas de les naus que travessaven la Mediterrània occidental, com ho demostra l'arqueologia, sobretot la submarina.

Amb el temps arrelarien a Menorca el cristianisme i el judaisme. L'any 418 el bisbe Sever, que tenia la seva seu a Iamo (coneguda també aleshores com Iamona), aconseguí la conversió al cristianisme de la nombrosa i influent comunitat jueva de Mago, tal i com narrà ell mateix en una carta encíclica on atribuïa aquesta conversió a les relíquies de Sant Esteve. Fos com fos, el cristianisme arrelà profundament a Menorca, i a l'illa s'han descobert nombroses basíliques paleocristianes.

Del regne vàndal al final de la taifa autònoma de Manurqa

Menorca, com la resta de l'arxipèlag, fou saquejada pels vàndals i més tard (454) annexionada al seu regne, amb capital a Cartago. Liquidat el regne vàndal per les tropes de Justinià, les Balears quedaren incorporades a l'imperi bizantí (535). Coneixem molt poc els segles VII-IX, quan les Balears continuaven nominalment subjectes a Constantinoble, però sembla que es trobaven en un estat de semiindependència. Els segles VIII-IX estan marcats pels atacs dels musulmans i, més tard, dels normands. A mitjan segle IX les Balears eren tributàries de l'emirat de Còrdova, però encara estaven poblades per cristians.

L'any 902-903 les Balears foren conquistades i annexionades a l'emirat de Còrdova. Començà aleshores un intens procés d'islamització amb l'arribada de musulmans àrabs, berbers i andalusins procedents d'al-Andalus i del nord d'Àfrica. La Madina Manurqa o Madina al-Jazira (Ciutadella) es converteix en l'únic nucli urbà de l'illa, que depèn de Mallorca. D'aquest període només tenim notícies dels atacs que patí l'illa arran de la croada pisanocatalana contra les Balears (1114), i de l'atac genovès de 1146. Menorca també va ser escenari de la lluita entre els almoràvits i els almohades pel control de les Balears (1202).

Conquistada Mallorca per Jaume I (1229), aquest monarca signà un pacte d'infeudació amb els musulmans menorquins, pel qual aquests podrien conservar l'autonomia a canvi de reconèixer la sobirania de Jaume I i lliurar-li un tribut anual. És l'època de major esplendor de la Menorca musulmana, sota el llarg govern del rais Said ibn Hakam, home culte que s'envoltà d'una cort literària al seu palau de Ciutadella.

La conquesta cristiana i el final de l'Edat Mitjana

El rei Alfons el Liberal de Catalunya-Aragó conquistà Menorca el gener de 1287. La població musulmana fou esclavitzada o expulsada, i l'illa fou colonitzada per gent procedent sobretot de Catalunya. La conquesta, doncs, significa la incorporació de Menorca a la civilització cristiana occidental i a l'àmbit cultural català. Entre 1298 i 1343 Menorca formà part de la Corona independent de Mallorca. Durant aquest període prengueren cos les institucions pròpies de l'illa (sobretot la Universitat de Menorca) i es desenvoluparen les viles de Ciutadella (capital de Menorca), Maó i Alaior, a més d'aparèixer els embrions de les actuals Mercadal i Ferreries. L'economia és bàsicament agrícola i ramadera (ramaderia ovina per a l'exportació de llana i formatge), amb una certa activitat manufacturera als nuclis urbans. Es tracta també d'una etapa conflictiva des del punt de vista social, amb contínues revoltes i pugnes de bàndols oligàrquics pel control de les institucions.

Els segles XVI-XVII

El segle XVI està marcat pels saqueigs turcs de Maó (1535) i Ciutadella (1558). El primer, protagonitzat per Barba-rossa, se saldà amb el saqueig de la vila i la captura d'uns 800 captius. Molt major transcendència tingué el segon, ja que una potent flota turca d'unes 120 galeres assetjà Ciutadella durant nou dies, la prengué a l'assalt i s'emportà a Constantinoble uns 4.000 captius, després d'arrasar la meitat occidental de Menorca. La segona meitat del segle XVI està marcada per la difícil recuperació després d'aquestes depredacions, i per la construcció del castell de Sant Felip, que havia de defensar l'entrada del port de Maó.

Precisament la construcció d'aquesta fortalesa i la creixent importància del port de Maó farien que aquesta vila anàs guanyant importància en detriment de la capital, Ciutadella. El port de Maó ja era utilitzat tant per la flota espanyola com per altres marines com l'anglesa (entre 1661 i 1679). El segle XVII, tot i la crisi econòmica i demogràfica de les dècades centrals, és de notable creixement, i l'any 1700 Menorca havia assolit els 16.000 habitants.

El mogut segle XVIII

Durant la guerra de Successió, els menorquins es rebel·laren contra Felip V, però el fracàs de la revolta se saldà amb una dura repressió. Tanmateix, l'any 1708 els britànics conquistaren l'illa com a aliats de l'arxiduc Carles d'Àustria. El Tractat d'Utrecht de 1713 reconegué la sobirania britànica sobre Menorca, que es convertí en una peça clau de l'estratègia mediterrània. Els britànics convertiren el port de Maó en una base naval, ampliaren el castell de Sant Felip i impulsaren l'activitat comercial al port de Maó. D'altra banda, els menorquins es van lliurar dels decrets de Nova Planta, i pogueren mantenir les seves institucions tradicionals i el català com a llengua oficial i literària. Els francesos conquistarien Menorca el 1756 i l'ocuparien fins 1763, quan pel Tractat de París l'hagueren de tornar als britànics.

El 1782 foren els espanyols els que conquistaren Menorca, i el Tractat de Versalles (1783) ratificà el seu domini sobre l'illa. Fou durant aquesta època quan s'erigí el bisbat de Menorca, amb seu a Ciutadella (1795), mentre que Maó s'havia convertit ja durant l'època en la principal població de l'illa i en la seu de les principals institucions de govern. Els britànics encara tornarien ocupar Menorca l'any 1798, però l'hagueren de tornar a Espanya quatre anys més tard, en compliment del Tractat d'Amiens (1802).

L'edat contemporània

Menorca travessà per una greu crisi econòmica entre 1820 i 1850 que ocasionà una intensa emigració, sobretot cap a la nova colònia francesa d'Algèria. A partir de 1850 es desenvolupà la indústria sabatera i es crearen algunes fàbriques importants. Aquesta industrialització, no exempta d'intenses crisis (crac de 1911) continuà durant el segle XX (aparició de la indústria bijutera). Menorca continuava essent un enclavament estratègic, i el castell de Sant Felip (enderrocat l'any 1782) fou substituït per la gran fortalesa de la Mola, construïda a partir de 1848.

L'aixecament militar de juliol de 1936 fracassà en mantenir-se la tropa fidel a la República. Entre juliol i novembre de 1936 hi hagué assassinats i matances de capellans i militars, sobretot. El febrer de 1939, l'illa fou ocupada per les tropes franquistes i es desfermà una dura repressió, ara contra els elements republicans. Els anys quaranta i els primers cinquanta foren molt difícils. Posteriorment, però, la forta recuperació de la indústria i les transformacions a l'agricultura afavoriren un important creixement econòmic. Menorca entrà dins de l'economia turística de manera molt més tímida que no Mallorca i Eivissa, però ja als anys setanta el turisme guanyà fins a convertir-se, a finals del segle XX, en l'activitat econòmica més important. Tanmateix el retard en l'inici de l'economia turística ha tingut com a conseqüència la preservació de bona part del territori, la qual cosa ha propiciat que Menorca hagi estat declarada per la UNESCO Reserva de la Biosfera (1993).

En l'ordre polític, la fi del segle XX ve marcat pel final del franquisme i la recuperació de les llibertats democràtiques, que culminaren en la creació del Consell Insular de Menorca (1979) i l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia de les Balears (1983).


PATRIMONI A LES ILLES BALEARS · Agència de Turisme de les Illes Balears (ATB), Conselleria de Turisme i Esports · Illes Balears Institut d'Estudis Balearics Illes Balears